ENIGMES EN L'INTERIOR DE LA TERRA narra la realitat de certs fets històrics que van ocórrer al començament del segle XIX en terres de la Plana Alta quan la guerra del Francés. Tico és el cap d'una colla d'amics i amigues que decideix investigar aquells fets després que el pare arxiver del convent dels Carmelites del Desert de les Palmes els contara com els pirates en primer lloc i els francesos en segon, els van robar una custòdia d'or i el rellotge de la torre, d'un gran valor, de ferro i bronze, respectivament. I que el rellotge no havia anat més allà d'Orpesa. Intriga aventura i misteri seran els eixos d'una història trepidant, plena de perills, tant en l'interior de la terra, en la cova de l'Ullal de Miravet com en l'exterior, a través de les màfies que es dediquen al robatori de coure i ferro. Una aventura plena d'història i d'actualitat.

Podeu llegir-ne un tros:

Capítol 6

Tico va reaccionar de seguida, davant el terror que havia mostrat Anna, que havia eixit esperitada cap a l’estany.

            —Esta es mata! —va cridar, obrint-se pas a través de Josep, que li’l barrava—. Anna, espera, redell!

            Però Anna no l’esperava. Efectivament, en eixir del passadís i trobar-se davant el petit estany d’aigua, no va poder parar a temps, tot i que ho va provar, i hi va caure tan llarga com era. Es va quedar immòbil, plorant i pegant punyades contra l’aigua, plena de ràbia, que encara l’esguitaven més. La resta d’amics, que ja hi havien arribat, van ajudar a alçar-la i a traure-la de dins de l’estany. L’aigua estava freda. Rosa se li va abraçar, volent-la consolar.

            —No són més que les restes d’algú que hi va morir fa molts, que molts anys —li deia—. Què ens pot fer?

            Anna, que era molt sensible, va anar calmant-se a poc a poc.

            —Ja sabeu tot el que conten sobre la cova —va dir finalment, mig ploriquejant.

            I tant que ho sabien.

—Però tot això són llegendes passades. Ja sabeu que a llevant de la font hi havia el cementeri del castell de Miravet. I quan van eixamplar la carretera, hi van trobar tombes dels antics pobladors de la vall —va explicar Miquel.

—A Benicàssim i a Orpesa, corren contalles d’ànimes en pena que ixen a les nits i criden amb crits esgarrifosos els pecats que els han dut a l’infern… Hi ha qui assegura haver-hi vist, pels voltants, lluminàries que es mouen arbitràriament d’ací cap allà, pujant o baixant del castell… —va contar Josep.

—Calla! Calla, imbècil! —va cridar Anna.

No va poder resistir la informació que els referia Josep, tot i que ella la coneixia tan bé com ell, perquè s’havia publicat feia poc en un reportatge en una revista local de Cabanes.

—Voleu dir que l’ànima d’esta persona deu vagar per la cova? —va preguntar un poc astorada Rosa.

—Que ho feu a posta, eh? Que ho feu a posta? —va tornar Anna a perdre els estreps, mirant acusadorament a Rosa, els ulls novament mostrant l’horror que sentia pels morts, i va córrer foragitada buscant l’eixida de la cova sense esperar a ningú.

Miquel va córrer darrere d’ella. I tots van córrer darrere de Miquel. Anna es va enfilar pel mal peany de roques i va anar trepant com ànima que fuig del diable, i no mai més ben dit. Miquel la seguí, ben desafortunadament, ja que va semblar que tots els elements es congriaven perquè el que haguera pogut ser un matí de gran èxit, es transformà, a partir de la descoberta del cadàver, en un seguit de despropòsits casuals. Quan Anna arribà dalt de tot, on feia replanell, amb Miquel al seu darrere, van començar a fer entrada els rat-penats que havien abandonat la cova una mitja hora abans. I quan Anna se’ls va veure vindre de cara, sola davant el perill, cagadeta de por com ja estava, va reaccionar fent-se cap arrere i tapant-se la cara en el just moment que Miquel arribava dalt. I, involuntàriament, el va empényer cap arrere fent-lo caure en el buit, sense que els companys que anaven darrere hagueren tingut temps de reaccionar i empomar-lo…

Miquel va fer un crit de dolor. Es va quedar quiet sobre la superfície rocosa. Es va dur la mà al muscle dret. Anna es va posar a plorar, en veure el resultat de la seua acció involuntària, mentre els rat-penats anaven entrant a la cova, una mica esmaperduts. Tico, Josep i Rosa van córrer en socors de Miquel.

Torneu al BLOC